El projecte de fotollibre Devil’s Rib, de l’autor polonès Mateusz Kowalik, ha guanyat la segona edició de l’Star Photobook Dummy Award, una iniciativa de la Fundació Photographic Social Vision, en col·laboració amb les editorials Phree, Edicions Posibles i RM, que assessoren a la fase final del procés, s’encarreguen de produir i imprimir el fotollibre i també de distribuir-lo internacionalment, a partir de l’abril del 2023.
Parlem amb l’autor sobre el seu interès per la vida en plena natura, que és la temàtica principal del seu projecte premiat, i també sobre l’experiència de guanyar l’Star Award.
Per Carlos G. Vela
Per què vas triar com a títol “Devil’s Rib” (costella del diable)?
Era un nom que antigament es donava al card de col. La creença popular era que aquesta planta posseïa poders màgics protectors, que renovava el cos, allunyava malalties i poders malignes i aportava purificació. Vaig sentir parlar per primera vegada sobre la devil’s rib a un herbolari i va resultar que la ciència havia confirmat les seves propietats curatives. Després vaig adonar-me que aquests atributs de la planta són estranyament similars als desitjos de moltes persones que trien acostar-se a la natura i començar-hi una nova vida.
Aquest projecte documenta la vida de persones que decideixen viure a la natura. Què et va atreure a aquest tema?
L’inici de la meva fascinació pel tema va sorgir amb el meu projecte anterior, titulat Still Far Away From Paradise (“Encara lluny del paradís”). Fa vuit anys em va sorgir l’oportunitat de visitar un petit poble a Polònia, prop de la frontera amb la República Txeca. Allà vaig conèixer un grup d’antics urbanites que intentava viure lluny del tràfec de la gran ciutat. Vaig passar molt de temps amb ells i vaig sentir moltes històries inspiradores. L’objectiu del projecte era cridar l’atenció sobre el fenòmen del retorn de l’ésser humà a la natura.
Amb Devil’s Rib, vaig un pas més enllà i em centro en gent que ja te molta experiència amb aquest tipus de vida, incloses persones que van deixar la vida a la ciutat per establir-se definitivament a la natura i també algunes que sempre han viscut a llocs remots. Són diferents dels que vaig conèixer al meu projecte anterior. Han passat per diferents experiències i, el més important, van triar aquest estil de vida per raons diferents.
Com vas trobar aquestes persones i et vas guanyar la seva confiança?
Vaig fer una primera investigació a Internet, em vaig posar en contacte amb algunes persones i les vaig visitar. Vaig tractar de generar-hi una relació, perquè em coneguessin una mica i entenguessin l’honestedat de les meves intencions. Després, van ser elles les que em van presentar més persones similars. Sobretot, vaig trobar una gran sinceritat, amabilitat i compromís. Em complaïa i intimidava alhora.
Què t’intimidava?
Quan vaig arribar a aquells llocs llunyans on vivien els meus herois, vaig ser rebut amb molta hospitalitat. Arribaven a cedir-me l’únic lloc que tenien per dormir i altres comoditats. Fins i tot em van convidar a passar la nit en un tipi indi, on amb prou feines hi cabien els seus habitants. M’obsequiaven amb el darrer menjar que els quedava i, de vegades, fins i tot vaig rebre regals de comiat. Tot això em va sorprendre molt positivament. Aquestes persones, per elecció pròpia, posseïen molt poques coses i, tanmateix, volien compartir-les.
Vas viatjar moltes vegades des de la ciutat a zones rurals remotes. Com et va afectar personalment?
De seguida vaig sentir la necessitat d’estar més en contacte amb els aspectes més reconfortants de la natura, ja que viure a la ciutat em produeix certs problemes amb la pol·lució i l’excés d’estímuls. Cada viatge i cada nova persona que coneixia m’ensenyava una cosa diferent, em donava un punt de vista completament nou sobre la ciutat i sobre les alternatives al meu tipus de vida. I quan t’hi enfrontes, resulta més complicat viure amb el fet que estem destruint el planeta, la nostra llar, per voluntat pròpia.
Per suposat, m’he preguntat moltes vegades si estic preparat per viure en algun lloc remot, en plena natura. I gràcies a aquests pocs anys treballant en el projecte, he arribat a la conclusió que, sent sincer, encara no estic llest per a un canvi tan radical. M’he decidit per anar pas a pas. M’acabo de mudar als afores de la ciutat i ara visc al límit d’una gran reserva natural que anomenen «Els pulmons del sud de Varsòvia”.
Avui dia s’accepta de manera força general que el canvi climàtic es impulsat per la nostra forma de vida als països més desenvolupats. El teu projecte advoca per tornar a una vida més simple, limitada a allò fonamental?
La majoria de gent que vaig conèixer mentre treballava en aquest projecte intenta evitar la sobreexplotació del planeta. També intenta no sucumbir al consumisme constant i a l’excés d’estímuls, per així viure de manera més present i atenta amb el seu entorn i éssers estimats. Aquest tipus de vida és possible, però va plena de grans sacrificis. La meva intenció no és animar a viure així, en una cabanya sense llum, calefacció ni aigua corrent. Només vull generar reflexió sobre aquest estil de vida i les seves motivacions. I si això porta la gent a implementar-ne una part en la seva vida quotidiana, ja em semblaria un triomf.
En plena naturalesa exuberant, per què vas triar la fotografia en blanc i negre?
És certament una paradoxa i també una conseqüència del meu projecte anterior de temàtica semblant. Aquelles fotos eren en color, però em vaig esforçar per mostrar que, malgrat la naturalesa salvatge que els envoltava, aquella gent estava “encara lluny del paradís”, igual que eren lluny de la botiga o del metge. És complicat aconseguir una feina allà, fins i tot una a temps parcial. I no obstant, hi ha molt per fer, com tallar la gespa, treure la neu o reparar una ruta danyada per les pluges. Un paisatge impressionant no pressuposa de manera automàtica una vida sense preocupacions. És una vida dura. Així que, quan em vaig centrar a Devil’s Rib, vaig decidir abandonar el color i, per tant, aquesta sensació de paisatges preciosos, perquè el públic pogués sentir més fàcilment aquesta duresa.
Quina va ser la part més difícil de la teva investigació?
El més difícil va ser posar-hi fi. Mentre treballava en el projecte, aprenia molt, coneixia persones inspiradores i experimentava aventures inoblidables. Després de molts viatges, quan m’asseia a triar imatges amb el meu editor fotogràfic, aquest va començar a preguntar-me, cada cop amb més freqüència, si ja em sentia saturat o satisfet. Això em va ajudar a avaluar amb calma la meva feina i. finalment, a decidir viatjar a la natura per darrera vegada.
Més de 150 maquetes de fotollibre, provinents de més de 30 països, es van presentar al II Star Award. El jurat va escollir tot just 10 finalistes. Quina va ser la teva reacció quan vas saber que havies guanyat el premi?
Ser seleccionat entre aquests deu projectes realment genials ja era un gran èxit. Saber que el meu havia guanyat, va ser una gran sorpresa i un moment d’alegria desenfrenada. Quan l’emoció més desencadenada es va calmar una mica, em vaig adonar que els valors que estava tractant de transmetre havien estat captats i que els podria compartir en una nova forma, una amb la què havia estat somiant. Sóc un paio afortunat!
L’Star Photobook Dummy Award ret homenatge a la desapareguda dissenyadora Inés Casals, i destaca projectes que mostren alguns dels seus valors humans. Quins són els més rellevants per al teu projecte?
Devil’s Rib cobreix moltes àrees, i les històries que conté es poden llegir a molts nivells. Les històries íntimes sobre personatges específics amaguen una àmplia gamma d’emocions i sentiments, del positiu al negatiu. Però, d’altra banda, si mirem el projecte com un tot, hi destaquen actituds com l’inconformisme, el lliure albir o la lluita pels ideals i valors personals.
Per què «Devil’s Rib» havia de ser expressat en forma de fotollibre?
Si ho comparem amb, per exemple, una exposició, un llibre roman amb nosaltres més temps, es podria dir que per sempre. Es converteix en un objecte personal. De manera que cada vegada que l’obres, pots sentir alguna cosa nova, prestar atenció a altres aspectes dels què tracta, veure més detalls a les seves imatges. Sovint tinc la impressió que quan reviso un fotollibre després de cert temps és com tornar-lo a descobrir de nou.
El teu fotollibre estarà aviat a disposició del públic. És molt diferent el resultat final de la maqueta que vas presentar inicialment? Has après alguna cosa en el procés?
Devil’s Rib és el meu primer llibre. En els darrers mesos he après molt sobre el procés de preparació d’un fotollibre per a la impressió a gran escala, que és molt diferent de preparar unes quantes còpies d’una maqueta. Cal prendre moltes decisions, cosa que suposa un procés tan fascinant com exigent. A més, vaig decidir revisar la història del llibre i vaig fer alguns canvis i millores. Em sento feliç d’expandir els meus horitzons publicant el meu propi llibre i estic desitjant que arribi el moment de tenir a les mans la primera còpia sortida d’impremta!