Guanyador d‘un World Press Photo 2025
A la seva ‘edició 2025, l’aclamat concurs de fotoperiodisme World Press Photo ha reconegut la tasca del fotògraf espanyol Samuel Nacar a la categoria Reportatge Gràfic dins de la regió Àsia Occidental, Central i del Sud.
El seu guardonat projecte es titula “Les ombres ja tenen nom” i aborda els relats dels supervivents de les presons a Síria i les tortures que van viure durant el règim de l’expresident Bashar al-Assad. Aquest projecte va ser publicat per la Revista 5W, acompanyat de textos d’Agus Morales. Pots revisar el reportatge complet aquí i, a continuació, transcrivim l’entrevista al fotògraf.
Nascut a Barcelona (1992), el fotògraf documental Samuel Nacar ha treballat els darrers anys cobrint per a diferents mitjans les rutes migratòries cap a Europa. L’autor, que és soci de la Fundació Photographic, va guanyar la II Beca Joana Biárnes el 2021 amb el seu projecte «Cartes a Mariví», sobre la desindustrialització i despoblació d’Espanya i també va ser mereixedor del Premi al Millor Projecte al festival de cinema Abycine, a més d’un IPPAwards i una Medalla d’Or als PX3 per la seva cobertura del desai.
Per Carlos G. Vela
De què tracta el teu projecte guanyador d’un World Press Photo 2025 realitzat al costat del periodista Agus Morales per a la revista 5W?
El títol del projecte és “Les ombres ja tenen nom”, que és el nom que va donar Agus Morales al reportatge. Va sobre tots aquells que van desaparèixer durant el règim de Bashar al-Assad i que ara tornen a veure la llum, a sortir i a relacionar-se amb les seves famílies, i (permet conèixer) en quin estat estan quan tornen a la vida. Estem parlant de presos i desapareguts que han tornat, després de passar anys a la presó, però també de tots aquells que el règim va matar i va deixar en fosses (comuns), que ara s’estan descobrint després de tots aquests anys de guerra.
El vostre projecte intenta recuperar el que ha passat durant el mandat de Bashar al-Assad?
No, de fet, crec que era el present més absolut (en el moment de fer el reportatge). Amb la caiguda de Bashar al-Assad, es va obrir la presó de Sednaya i, quan nosaltres vam arribar, els presos acabaven de sortir el dia anterior. A més, molta gent de les poblacions obria les fosses que sabien que existien o que creien que hi eren. De fet, estàvem fent l’entrevista amb un dels presos i ens van avisar que s’estava obrint una fossa a un poble proper. Però hi haurà milers de fosses per tota Síria que encara no s’han obert!
Com va viure la població siriana la caiguda del règim?
Era un moment molt curiós, amb unes emocions contradictòries. D’una banda, la mare d’un dels presos no podia parar de somriure perquè els dos fills havien tornat a casa després de set anys, era el moment més bonic! Ella no parava d’abraçar els fills, d’ensenyar-los per tot el poble, era preciós. D’altra banda, hi havia tots aquells que, tot i que s’hagués obert la presó, no havien recuperat els seus desapareguts, on eren? Així que, per exemple, encara que Damasc estigués en festa i tothom celebrant, tots els espais públics estaven plens de cartells amb les fotos de persones que no se sabia on eren.
Era la teva primera vegada a Síria com a periodista?
Fa deu anys que intento entrar a Síria. Ho vaig intentar fa tres anys amb el terratrèmol, però era complicat el tema dels visats. No havia entrat per la guerra perquè jo no faig fotoperiodisme de conflicte com a tal. El que passa és que fa una dècada que treballo temes de migració, sobretot, amb un focus en l’èxode sirià. I quan va caure Bashar al-Assad, vaig veure una finestra, vaig dir: “Fa deu anys que intento explicar i saber de què fugia tota la gent que m’he trobat pel camí”. Així que aquesta feina tanca una etapa vital molt important. Explicar què ha fet el règim i per què la gent fugia de Síria és fonamental per entendre els processos migratoris que tenim a Europa. I més ara (l’abril 2025, quan vam fer aquesta entrevista), quan de sobte les institucions ja no volen fer visats o ja diuen que Síria és un lloc segur. És important recordar que porten deu anys de guerra civil i que hi continua havent una violència constant als carrers. Crec que és fonamental per entendre Europa i com hem tractat gent que fugia literalment de la guerra, d’un dictador, de presons i tortures, de fosses comunes. La gent fugia d’això i no els hem obert ni una sola de les portes que els hauríem d’haver obert.
Com va ser saber que guanyaves un World Press Photo?
Lo recibí con muchísima alegría y muchísimo orgullo, porque al final es un reconocimiento. Con Agus Morales llevábamos dos meses intentando publicar este reportaje a nivel mundial. De hecho, todos los editores lo tienen y todos contestaron que no tenían espacio. Íbamos a publicarlo en la revista 5W, pero a nivel internacional nadie quiso publicar la historia. Y entonces, cuando te dan un reconocimiento así te llena de orgullo, porque llevas dos meses viendo cómo editores rechazan tu trabajo. Aceptar el rechazo está muy bien, pero cuando de repente te dan el reconocimiento de que este trabajo está muy bien, eso te llena de orgullo. La industria no se basa en la calidad, se basa en que tiene unos tiempos y tiene unos espacios y cada vez hay menos dinero. Entonces puede parecerte que lo haces mal, pero no, lo estás haciendo bien y te lo reconoce un premio, que a mí me hace muchísima ilusión.
El vaig rebre amb moltíssima alegria i moltíssim orgull, perquè al final és un reconeixement. Amb Agus Morales feia dos mesos que intentàvem publicar aquest reportatge a nivell mundial. De fet, tots els editors el tenen i tots van contestar que no tenien espai. Ho publicaríem a la revista 5W, però a nivell internacional ningú va voler publicar la història. I llavors, quan et donen un reconeixement així t’omple d’orgull, perquè fa dos mesos que veus com editors rebutgen la teva feina. Acceptar el rebuig està molt bé, però quan de sobte et donen el reconeixement de que aquesta feina està molt bé, això t’omple d’orgull. La indústria no es basa en la qualitat, es basa en que té uns temps i té uns espais i cada cop hi ha menys diners. Aleshores et pot semblar que ho fas malament, però no, ho estàs fent bé i t’ho reconeix un premi, que a mi em fa moltíssima il·lusió.
Què passarà amb Bashar al-Assad?
A Duterte l’acaben d’agafar i serà jutjat a l’Haia per crims contra la humanitat. I jo crec que al-Assad hauria de passar per un procés molt semblant. Per això, documentar aquest tipus de tortures, crec que pot ajudar a generar consciència sobre la necessitat d’un judici i una detenció, no només d’al-Assad, sinó de tots aquells que van fer aquest tipus de massacres, que han deixat (tanta) gent sense vida. Un dels nostres protagonistes no es podia ni aixecar després de passar set anys a la presó i estava en els ossos. Aquests tipus d’imatges o de cossos els havia vist en llibres d’història, però no en directe. Aquesta brutalitat amb què el règim ha actuat crec que ha de ser perseguida i crec que un reportatge així ajuda a prendre consciència sobre la necessitat que tribunals com l’Haia diguin: “hem de perseguir aquest tipus, no pot estar vivint a Rússia tranquil·lament, ha de pagar pel que ha fet”.
Què passarà a Síria ara?
Creo que mi trabajo también es el cierre a diez años de cobertura sobre rutas migratorias. No sé lo que puede pasar en Siria y creo que no tengo ninguna voz para decir si el futuro de Siria va a ir bien o va a ir mal. Creo que son los sirios los que tienen que decidir cómo va a funcionar. Estamos viendo que hay ataques y hay masacres ahora mismo (abril de 2025) en toda la costa de Siria; una barbaridad, una salvajada. Ahí no puedo decir mucho más, pero sí que puedo hablar sobre cómo Europa trata a la gente migrante. Creo que este tipo de proyectos ayudan a generar una empatía para que sepamos de dónde huye muchas veces la gente. No podemos estar defendiendo la Europa de la democracia, las libertades y los derechos, y tener unas fronteras como fortificaciones, que son brutales. La gente está muriendo en nuestras costas porque somos incapaces de generar una vía segura por donde la gente pueda emigrar y huir. Todo el mundo tendría que tener este derecho. Mi abuela durante la guerra civil podía haber escapado antes de que terminara la guerra, pero no lo hizo y eso implicó represalias del régimen franquista. De hecho, mis dos bisabuelos han muerto en la cárcel, por lo que creo que la situación en Siria no es tan ajena a nosotros. Todos conocemos historias o tenemos familiares que, durante nuestra guerra civil, pasaron por procesos muy parecidos. Cuando le cerramos las puertas a estas personas, estamos cerrando la puerta a nuestros antepasados que también pedían ayuda. Es fundamental recordar que la historia no es que en Siria vaya peor, sino que a veces las cosas se tuercen y tenemos que dar oportunidades a la gente que quiera huir. Tenemos que abrir las puertas porque si no, no podemos hablar ni de derechos, ni de libertades, ni de democracia. O replanteamos eso o hablamos de una Europa fortaleza dictatorial, que no permite que ingrese nadie que no haya nacido o viva aquí. No podemos seguir vendiendo un discurso que no es.
Crec que el meu treball també és tancar a deu anys de cobertura sobre rutes migratòries. No sé què pot passar a Síria i crec que no tinc cap veu per dir si el futur de Síria anirà bé o anirà malament. Crec que són els sirians els que han de decidir com funcionarà. Estem veient que hi ha atacs i hi ha massacres ara mateix (abril del 2025) a tota la costa de Síria; una barbaritat, una salvatjada. Aquí no puc dir gaire més, però sí que puc parlar sobre com Europa tracta la gent migrant. Crec que aquest tipus de projectes ajuden a generar una empatia perquè sapiguem d’on fuig moltes vegades la gent. No podem estar defensant l’Europa de la democràcia, les llibertats i els drets, i tenir unes fronteres com a fortificacions, que són brutals. La gent està morint a les nostres costes perquè som incapaços de generar una via segura per on la gent pugui emigrar i fugir. Tothom hauria de tenir aquest dret. La meva àvia durant la guerra civil podia haver escapat abans que acabés la guerra, però no ho va fer i això va implicar represàlies del règim franquista. De fet, els meus dos besavis han mort a la presó, per la qual cosa crec que la situació a Síria no és tan aliena a nosaltres. Tots coneixem històries o tenim familiars que durant la nostra guerra civil van passar per processos molt semblants. Quan tanquem les portes a aquestes persones, estem tancant la porta als nostres avantpassats que també demanaven ajuda. És fonamental recordar que la història no és que a Síria vagi pitjor, sinó que de vegades les coses es torcen i hem de donar oportunitats a la gent que vulgui fugir. Hem d’obrir les portes perquè, si no, no podem parlar ni de drets, ni de llibertats, ni de democràcia. O replantegem això o parlem d’una Europa fortalesa dictatorial, que no permet ingressar ningú que no hagi nascut o visqui aquí. No podem continuar venent un discurs que no és.
Samuel Nacar estarà present a l’exposició World Press Photo 2025 a Barcelona, que se celebrarà del 7 de novembre al 14 de desembre. Les entrades es posaran a la venda el proper mes d’octubre.
