Premi al Format Obert de la regió europea
El madrileny César Dezfuli és el guanyador del World Press Photo a la categoria Format Obert de la regió Europa, a l’edició 2023 del concurs de fotografia més prestigiós del món i el 9 de novembre inaugurarà l’exposició World Press Photo 2023 a Barcelona.
Dezfuli ha obtingut el premi amb el seu projecte multimèdia “Passengers” (Passatgers), realitzat juntament amb el diari neerlandès De Volkskrant, on recupera noms, rostres i històries personals de migrants que van creuar el mar Mediterrani.
El jurat de World Press Photo ha declarat sentir-se “impressionat per la fenomenal presentació web i la sòlida fotografia, que abasta des de l’arribada dels homes a Itàlia fins al seu assentament a diferents països”. La decisió també recalcava que el projecte “podria haver-se detingut en els seus potents retrats, però en canvi, el fotògraf va seguir els participants a través de les fronteres per explicar el seu viatge de migració de manera digna i conscienciosa. Va prendre excel·lents decisions sobre quines parts de la història seguir per aportar humanitat a una sèrie de persones que, sovint, són discriminades per tota Europa i als principals mitjans de comunicació”.
Es tracta d’un projecte en què ja fa set anys que hi treballa i que a la Fundació Photographic, organitzadors de l’exposició barcelonina de World Press Photo, ja vam tenir el plaer de presentar en una versió prèvia dins del nostre festival DOCfield 2017 i que, a més, va ser finalista de la primera edició de la nostra Beca Joana Biarnés per a Joves Fotoperiodistes.
El periodista i fotògraf documental César Dezfuli va néixer a Madrid el 1991, en un context de mestissatge, a causa del seu origen hispano-iranià. A la seva feina, explora sovint temes relacionats amb la migració, la identitat i els drets humans.
En aquesta entrevista, ens explica l’origen i l’evolució del seu projecte premiat i què ha passat amb els migrants que el protagonitzen.
Per Teresa Martelo i Carlos G. Vela
Com sorgeix aquest projecte?
El 2016 vaig tenir l’oportunitat d’embarcar al vaixell de rescat Iuventa, de l’ONG alemanya Juggend Rettet, i va ser a bord d’aquell vaixell on vaig fer la sèrie de retrats que van donar inici el projecte.
Abans d’embarcar tenia clar que el meu objectiu era explicar el que estava passant a la ruta migratòria del Mediterrani Central d’una manera que dignifiqués la representació visual dels migrants i facilités l’empatia de la societat que els rebia.
Va ser durant aquestes tres setmanes al vaixell, en què es van rescatar gairebé dues mil persones, quan vaig prendre la decisió de centrar-me en els passatgers d’una sola embarcació.
Cada dia l’ONG havia d’informar les autoritats italianes del nombre de persones rescatades. Aquestes persones es convertien en números sense identitat, sota el paraigua del concepte de migrant, que pràcticament nega la seva singularitat i les seves històries personals i simplifica la narrativa de la migració. Allunyar-me de les fotografies massives i centrar-me en la identitat dels 118 passatgers d’aquella barca de goma rescatada a la deriva l’1 d’agost del 2016, em va permetre començar a canviar la narrativa i parlar d’històries individuals.
El fet que fos aquell dia i aquell vaixell té a veure amb el fet que el rescat es va produir en unes condicions de seguretat i estabilitat que em van permetre dur-ho a terme. Vaig començar a fer els retrats minuts després que totes les persones ja estiguessin a bord de l’embarcació de rescat, estabilitzades i havent rebut l’assistència necessària. Dues persones que viatjaven a la barca em van ajudar a traduir i vaig explicar a tots qui era i quines eren les meves intencions amb aquestes fotos. Els vaig demanar que escrivissin el nom, l’edat i el país d’origen en un paper abans de fotografiar-los a la coberta del vaixell, amb el mar de fons.
En aquell moment vaig pensar en la possibilitat de localitzar alguns dels passatgers més endavant i fer-ne un seguiment, però com quelcom puntual, mai vaig imaginar que arribaria a localitzar tantes persones com he aconseguit localitzar fins ara, ni que m’embarcaria en un projecte d’aquestes dimensions. Al llarg d’aquests gairebé set anys de feina, he aconseguit localitzar 105 dels 118 passatgers del vaixell i ja n’he retrobat 75, que ara viuen a diferents països europeus.
Com els vas localitzar?
Abans de localitzar algun dels passatgers d’aquell vaixell, vaig trobar Malick, un jove gambià que viatjava en un altre vaixell i que actualment viu a Biella, Itàlia. Vaig viatjar fins allà per visitar-lo i allà vaig idear un altre projecte al que vaig anomenar “De Banjul a Biella”, documentant en diversos viatges al llarg de dos anys la vida quotidiana dins del centre de refugiats a Itàlia on vivia. Itàlia en concret, però tota Europa, es trobava immersa en un discurs tens sobre l’acollida de migrants, que requeria posar llum en els processos d’acollida. Allí vaig comprendre la importància de continuar la narrativa, ja que les rutes migratòries no acaben al mar.
En aquest procés, a finals de 2017, vaig localitzar el primer dels passengers, Amadou Soumaila, de Mali. El vaig trobar a través de Facebook, ja que tenia els noms complets de tots ells, i periòdicament buscava a la xarxa social amb l’esperança de trobar-ne algun. En aquell moment vivia en un poble de Sicília (Itàlia). Vaig viatjar a veure’l al centre de refugiats on vivia i allà vaig trobar Babacar, del Senegal, un altre dels passatgers, que també vivia en aquest centre. En aquell moment em vaig adonar que la possibilitat de trobar la resta dels passatgers era real i vaig començar la segona part del projecte. A través d’ells vaig anar reconstruint de mica en mica la xarxa i localitzant els altres passatgers.
En aquest procés de treball han estat fonamentals els suports que he anat rebent, especialment el del diari holandès De Volkskrant, amb els quals vaig treballar entre el 2019 i el 2022 en aquesta part del projecte que ara es premia amb el World Press Photo, però també del diari francès Le Monde, que va finançar una part del projecte entre el 2018 i el 2019, i la beca nord-americana Catchlight el 2020.
En general, com va ser l’acollida i posterior experiència a Europa de les persones retratades en el projecte?
Parlar en termes genèrics aniria en contra del concepte del projecte. L’interessant de l’aproximació d’aquest projecte és que segueix la vida de 118 persones que van arribar a Europa el mateix dia i a la mateixa hora, però les vides de les quals han anat en direccions molt diverses. A través del projecte estic mirant de desxifrar quines variables fan que una persona estigui més integrada que una altra, si és conseqüència de la diversitat de sistemes d’acollida a Europa, de les característiques específiques de la societat d’acollida, o si té a veure amb qüestions personals de cada individu. Considero que és una combinació de totes, però encara no tinc una resposta clara. El que és cert és que avui dia hi ha alguns dels passatgers de la barca que segueixen passant temporades vivint al carrer, alhora que hi ha persones que exerceixen treballs d’alta qualificació, hi ha persones que ja han conformat famílies, i d’altres que s’han implicat en l’activisme i la conscienciació social, creant les pròpies organitzacions. Cada història és única.
M’agradaria destacar la de Saifoulaye Sow, un guineà que actualment viu a París. Després del desembarcament a Itàlia, es va traslladar ràpidament a França, on va arribar sent menor, qüestió que no el va lliurar de passar algun temps vivint al carrer abans d’entrar al sistema d’acollida. Una organització de la societat civil, París d’Exil, el va ajudar a tirar endavant. Ara està plenament integrat a la societat, i ha creat una associació, Ecole pour Tous, que lluita pel dret dels migrants menors d’edat a accedir al sistema educatiu a França, i que ja ha aconseguit reunions fins i tot amb el Ministeri d’Educació. També ha fundat una ONG a Guinea que rescata nens orfes del carrer, ja que Sow és orfe i comprèn profundament el que això ha suposat a la seva vida. La seva història i fortalesa són molt inspiradores.
El projecte ha estat premiat en el seu actual format multimèdia. Quines avantatges aporta al projecte aquest format i quines qualitats de la foto fixa creus que manté?
La manera com les societats contemporànies es relacionen amb la informació, visual o no visual, difereix molt de la manera com ho feien fa tot just deu anys. Adaptar-nos com a fotògrafs a aquest procés de canvi és fonamental si volem que els missatges que busquem transmetre arribin al nombre més gran de persones. Per tant, és important explorar aquests nous formats que, si bé tenen com a base la fotografia fixa, introdueixen noves eines narratives que milloren el projecte i que ajuden a abordar qüestions que des de la fotografia fixa són inabastables.
Considero que la fotografia fixa continua oferint un vincle físic amb la realitat que ens permet connectar el públic amb espais-temps concrets, i això continua tenint un potencial enorme pel que fa a transmissió de sensacions i idees. És evident que els conceptes d’objectivitat i de veritat estan obsolets, i això dóna per a un llarg debat, però sí que crec que la fotografia fixa manté unes qualitats que l’acosten a la realitat més que un altre tipus de llenguatges visuals o d’eines narratives, que la fan encara avui molt propera al públic.
He de destacar que l’equip de disseny de De Volkskrant va fer un treball fantàstic en el desenvolupament d’aquesta web i van aconseguir aglutinar i donar forma des de diferents formats qüestions claus per entendre millor el projecte. S’inclouen mapes interactius, vídeos, text i fotografia fixa, tot això englobat en un ús acurat de tipografies, colors i composicions que donen cos al contingut, generant un gran dinamisme i coherència entre tots aquests elements, sobre els quals considero que destaca en qualsevol cas la fotografia fixa.
Com creus que pot afectar als protagonistes de les teves fotos la visibilitat internacional que suposa ser part de l’exposició World Press Photo 2023?
Quan em retrobo amb els passatgers de la barca, m’asseguro que entenguin el meu procés de treball i els meus objectius amb el projecte, perquè puguin decidir si volen continuar sent-ne part o no, i si és que sí, de quina manera. En aquest procés, en què conec millor la seva història i el grau de vulnerabilitat, definim la informació que puc utilitzar sobre les seves vides i el meu accés a nivell fotogràfic, de manera que la seva seguretat física i legal no es vegi afectada. Per tant, en aquest sentit no crec que hi hagi cap problema derivat de l’augment de visibilitat de la seva identitat.
Hi ha algunes de les persones que formen part del projecte que tenen projectes personals molt interessants i als quals una major visibilitat els seria sens dubte positiva, així que confio en aquest sentit a poder contribuir a visibilitzar-los.
Alhora, hi ha persones que es troben en una situació encara molt vulnerable, i qui sap si potser això pugui servir per crear sinèrgies amb persones o organitzacions que potencialment vulguin implicar-se a ajudar-los.
I quina repercussió pot atorgar al teu treball el fet d’haver guanyat un World Press Photo?
El World Press Photo és un dels premis amb més reconeixement a nivell internacional, la qual cosa és probable que impliqui un coneixement més gran de la meva trajectòria fotogràfica i noves oportunitats tant pel que fa a difusió d’aquest projecte en concret com d’altres projectes en els que estic treballant.
Pel que fa a Passengers, el fet que es produeixin més de cent exposicions a tot el món suposarà una enorme visibilitat del projecte que confio que fomenti noves oportunitats de col·laboracions i difusió. Aquest projecte s’ha anat ramificant en múltiples direccions al llarg d’aquests darrers anys pel que fa a difusió, i cada cop tinc més clar que vull continuar explorant la part pedagògica i de conscienciació que implica el projecte. Entre altres qüestions, busco contribuir al debat sobre el qüestionament de la representació visual de col·lectius vulnerables i sistemàticament estereotipats, com és en aquest cas el col·lectiu migrant.
D’altra banda, estic actualment sentant les bases d’un documental sobre el projecte, que se centrarà en la vida de cinc o sis dels passatgers, i confio que aquest reconeixement faciliti l’obtenció de suports, que seran necessaris per tirar-ho endavant.
L’exposició World Press Photo 2023 a Barcelona tindrà lloc del 9 de novembre al 17 de desembre. Les entrades es posaran a la venda el proper mes d’octubre.
